I ve’t i ve’t aquí que una vegada, hi havia un home molt eixelebrat,
amb el cervell clavat a les muntanyes, i els peus a l’asfalt d’una ciutat.

I ve’t i ve’t aquí que l’home un dia, volia fer poemes originals.
I es va citar amb la lluna un migdia, d’això abans ningú n’havia parlat.

La lluna sempre predisposada, que escribíssin d’ella un cop més,
nocturnament fidel hi acudia, i ell dormia...dormia...
Dins de la cambra sense un soroll, la lluna entrava a besar-li el front.

Ai, ai, ai misteriosa lluna, mai no podrem aixecar amistat,
La son no em deixa veure´t a casa, i em fa un poeta de segona mà.
Ai, ai, ai misteriosa lluna, un dia al migidia hauríes d’entrar,
I jo de tu allò inedit diria, que de la nit et vull divorciar.

I ve’t, ive’t aquí que una vegada, la lluna va deixar-se seduir,
perquè escribíssin d’ella emancipada, sense parlar tan sols de la nit.

Van fixar un dia l’home i el satel·lit, a ple migdia al jardí dels amants,
que d’amagat tots dos es trobarien, com delinqüents anti-naturals.

I arribà el dia de la gran cita, ho esperaven mig tremolant,
però una tempesta ho prohibiria, plovia...plovia
A ella els núvols la van tapar, a ell mil paraigües el van colgar.

Ai, ai, ai misteriosa lluna, mai no podrem aixecar amistat,
Si no és de nit no podré besar-te, poeta romàntic però uniformat.
Ai, ai, ai, misteriosa lluna, deixaré correr els meus esborranys,
que prefereixo quedar-me a casa, que ser un poeta de segona mà...

Francesc Mir