Les negres ombres de la nit, quan la ciutat ja s’ha adormit,
arriben pel novembre amb fred, però sempre queda algú despert,
que les espera des del llit. Fa molta estona s’ha enfosquit,
a mitja tarda caigué el vel, cobrint clarors i llum del cel.

Llavors ell surt amb la foscor, volant amb la imaginació
i es dirigeix finestra enllà, cap a un indret molt estimat.
Ningú pot veure que ha marxat, ningú pot dir que s’ha escapat.
Les ombres negres de la nit, l’embolcallen per fugir.

Abrigat de tenebró, fa el camí molt veloç.
galopant entre el vent, a cavall de la ment.
Sol arribar al seu lloc preciós, oasi de perfums i olors,
on ningú parla i tot és viu, on ningú crida i tot somriu.
Tots han notat que ell ha arribat, una nit més s’hi ha presentat...!!

L’herbeta més menuda sent, que la trepitgen els peus d’ell.
Tots el demés fan ademans movent les branques bategant.
Se’ls hi accelera d’emoció la saba que els corre pels troncs.
Molts d’ells estant mig despullats del vent que la tardor ha bufat.

I un per un va amoixant, del petit al gegant,
del més alt al més baix, del més jove la més gran.
D’entrada es troba amb el lilà, i la palmera li fa un arc,
darrere hi veu l’albercoquer i ple de fulles el pebrer,
poc més avall troba el llorer, l’olivereta i l’ametller.

Entre els baladres colosals, s’enfilen els xiprers galants,
que apunten ben directe al cel, assenyalant tots els estels.
I la figuera que té fred, i el cirerer molt a propet,
que la festeja aprofitant que van plantar-los massa arran.

La llum del dia no ha esclatat, però ja es desperta la ciutat.
La matinada és imminent, ha de tornar rapidament,
a galopar per entre el vent, i s’acomiada de tots ells.
Promet tornar molt aviat, prou bé que sap que no és veritat...

Quan obre els ulls torna a ser al llit, està entre Londres i París,
en un hotel molt especial, que al tercer pis no es veu ni el mar.
Te poca força per pensar, ni esma té per badallar.
Les negres ombres de la nit... se’n van que el Sol ja vol sortir...