Potser no
ho teníem prou clar, com altres.
Potser volíem córrer tant, com altres.
Tu i jo sempre acompanyats d’aquesta inseguretat,
procurant ser com els altres.
Però
a tu i a mi en va costar més, que els altres.
Tu i jo vàrem dubtar més que els altres.
Vam prendre resolucions cegament i a tropicons,
d’uniforme, igual que els altres
Perquè
havíem de fer-ho i prou, com altres.
Molts errors van ser copiats dels altres.
Sense raóns ni arguments vam muntar-nos un infern,
i el cel encara ens brillava.
I ens vam
separar, com altres. Vam dir-nos adéu, com altres.
Vam passar en el món dels lliures.
Potser ens plorava el cor.... però tocava riure.
Jo crec que
érem diferents dels altres.
Potser menys espavilats, que els altres.
No assolíem els nivells i barrejant-me entre la gent,
no podia ser igual que els altres.
I cadascú
pel seu costat, com altres.
Assaborint la llibertat, com altres.
Cada cop tenia més clar que aquest joc que havíem triat,
només hi perdíem nosaltres.
I ara en aquest
bar, fa riure...t’escric quatre mots, per dir-te,
allò que amb la veu mai deia.
És tant ridícul com ho veus. Però si us plau llegeix-me..!!
Perdona que
et parli tant, dels altres.
Jo no sé escriure tan bé , com altres.
Creu que només et duc dins
sóc encara dels antics,
i sense tu no puc ni alçar-me.
No són
el meu fort les lletres, no seré mai trobador, ni poeta.
I en aquest bar fosc, humit i brut,
he de dir-t’ho així com puc..:Tu no saps com... t’estimo..!!
T'estimo...
Francesc Mir